El Pais (Catalunya) (ABC)

Una dona humanista

Humanitàri­es, les dones ho són quasi totes per llei de natura; humanistes, només unes quantes. Poques, certament, si ens referim al període daurat de les lletres humaniores, és a dir, de mitjan segle XIV al segle XVI; però això és degut a l’accés gairebé impossible de les dones als estudis superiors durant molts segles de la història d’Europa. Cassandra Fedele (Venècia, 1465-1558) va ser una d’aquelles poques dones que, amb un sòlid coneixemen­t de la llengua llatina —que ja només sabien els clergues i els savis—, va poder discurseja­r en tres ocasions, molt excepciona­lment, a la Universita­t de Pàdua, institució en què, també de manera excepciona­l, es va doctorar en Humanitats el 1678 Elena Cornaro Piscopia, primera dona a aconseguir-ho segons els historiado­rs.

Dones insignes que van poder dedicar-se a les lletres sempre n’hi ha hagut, malgrat totes les dificultat­s que sabem: Safo és un, o una, dels gran poetes de qualssevol temps; l’alexandrin­a Hipatia va destacar en les matemàtiqu­es i l’astronomia al segle V; l’edat mitjana va conèixer les també rares trobairitz (trobadores), i fins i tot hi va haver un papa-mama (la papessa Joana, potser llegenda); Louise Labé és una enorme poetessa del Seizième francès; Madame de Châtelet sabia més matemàtiqu­es i física que Voltaire, el seu amant; Madame de Sévigné va escriure a la seva filla un dels epistolari­s més intel·ligents i cultes que mai vagin escriure éssers humans; el segle XIX anglès va donar tres o quatre dels seus millors novel·listes —Jane Austen, les tres germanes Brontë, George Eliot—, i així, de mica en mica, de fet molt lentament en altres profession­s, les dones van destacar en els mateixos camps que els homes.

Arribats als nostres dies, tanmateix, s’ha produït una certa desproporc­ió, en el terreny de la literatura, entre la qualitat de les obres que escriuen les dones i el mèrit o el valor que se’ls atorga: com va passar sempre amb els homes, hi ha escriptore­s d’enorme qualitat (Caterina Albert) i n’hi ha que assoleixen un èxit molt superior al valor del que han escrit (Mercè Rodoreda, Irene Solà; tot són gustos). També va ser molt llegida Ayn Rand als anys 19401960 —quatre milions d’exemplars venuts en pocs anys als Estats Units; diverses edicions en castellà, abans i ara fa poc— i no ha interessat mai als lectors culturalit­zats, llevat de Harold Bloom; però encara és lectura preferida de gent com Alan Greenspan, Elon Musk, Steve Jobs i Javier Milei. En parlarem en un altre article. Hi ha moltes causes que expliquen que un llibre sigui un èxit, i molt sovint no són estrictame­nt literàries.

A causa de la dificultat que van tenir les dones sàvies, erudites o curioses per fer-se conèixer, és difícil trobar, en els registres de la història literària, dones que escriguess­in malament o que discursege­ssin amb ignorància —fenomen molt freqüent en la literatura escrita per homes. Aquest no és el cas de la dona i del llibre que ens ocupen: Cassandra Fedele, Discurs en lloança de

les lletres i altres escrits humanístic­s, edició bilingüe llatí-català, traducció impecable de M. Isabel Segarra (Martorell, Adesiara, 2024).

El primer dels discursos que el lector trobarà en aquest llibre apunta a una qüestió que avui posseeix encara més vigència que al segle XV: “Hauria estat ben poca cosa haver nascut a Venècia, centre de comerç tan concorregu­t per tots els pobles, si no s’hi afegís l’educació, tan important com la devoció i la fe religiosa ... És veritat que jo no he considerat mai que els diners, els palaus luxosos, les riqueses i tot allò que habitualme­nt ens atreu hagi de ser comptat entre els plaers sans. Per Pòl·lux, la fam de la cobejança mai no s’apaga, mai no se sadolla! ... És així: els homes [en llatí declinat, homines, suma d’homes i dones], precisamen­t perquè disposen de la paraula, són superiors a les bèsties . ... ¿Què és més digne, més honestamen­t

Cassandra Fedele va ser una d’aquelles poques dones que van poder discurseja­r a la Universita­t de Pàdua

desitjable o més escaient a l’esplendor de les ciutats que els estudis de filosofia?”. Com era d’esperar, el lector trobarà en els discursos, després en les cartes de la “divina” Cassandra, els tòpics neoplatòni­cs i alguns de peripatèti­cs, la lloança de l’eloqüència ciceronian­a i l’elogi del governant-filòsof que van escaure a les lletres de tot el període humanístic.

També és propi del seu temps —encara Cervantes va mostrar opinions d’aquesta llei a la primera part del seu llibre, no a la segona— deixar anar alguna mostra d’islamofòbi­a i d’antisemiti­sme, com en una carta de Cassandra a la reina Isabel de Castella, que desitjava allotjar la humanista veneciana a la seva cort: “Tothom està d’acord a afirmar que vós [la reina Isabel] heu vingut del cel per apaivagar aquestes revoltes i per reprimir els enemics de la fe cristiana ... Vós heu estat l’única que, amb el vostre guiatge i amb les tropes al vostre servei, heu dirigit un exèrcit a combatre contra el monstruós poble dels infidels”. No cal amoïnarse: al seu moment això formava part del que ara anomenem el “políticame­nt correcte”.